VALORS

RESPECTE I TOLERÀNCIA

Llegir i comentar la lletra de la cançó, fent referència al respecte entre les persones (tolerància)
Link amb la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=VwPlCN2FC0k

¡Viva la gente!
Esta mañana de paseo
con la gente me encontré
al lechero, al cartero
al policía saludé.
Detrás de cada ventana
y puerta reconocí
a mucha gente que antes
ni siquiera la vi.

Viva la gente
la hay donde quiera que vas,
viva la gente
es lo que nos gusta más.
Con más gente
a favor de gente
en cada pueblo y nación
habría menos gente difícil
y más gente con corazón.

Dentro de cada uno
hay un bien y hay un mal
más no dejes que ninguno
ataque a la humanidad,
ámalos como son
y lucha porque sean
los hombres y mujeres
que Dios quiso que fueran.


RESPECTE PER LA DIFERÈNCIA
Conte “El tomàquet i el mussol”

Hi havia una vegada un pagès molt treballador que tenia un hort.

L’hort no era gaire gros, però sempre el tenia molt ben cuidat, amb els planters ben arrenglerats, net de males herbes i regat al punt perquè tot florís al seu temps i donés fruits en abundància.

Aquell dia el nostre pagès va plantar carbassons, alls i unes tomaqueres.

En poc temps, amb les atencions del pagès tot va créixer i les tomaqueres es van fer ben altes. Llavors el pagès els hi va posar les canyes perquè s’hi enfilessin i poguessin seguir creixent.

En pocs dies van sortir les flors, i de les flors els tomàquets. Però va resultar que d’una flor com les altres en va néixer un tomàquet blanc com la neu.

Tots els companys de la branca se’n reien sense parar, li feien bromes pesades i ho van explicar als tomàquets de tot l’hort. El pobre tomàquet estava molt trist, tant que no podia dormir. Passava les nits despert i plorava mirant la lluna blanca com ell, però per tots estimada.

Una nit, quan tots dormien, va venir un mussol vell i savi, com tots els mussols, i li va explicar les seves penes.

-No fa falta que et preocupis tant, fixa’t en mi. jo també sóc diferent de tots els meus germans ocells, no n’hi ha cap altre que estigui despert a la nit i dormi tot el dia.

Des d’aquell dia van ser amics i cada nit es trobaven per parlar.

Passat un temps, el tomàquet va madurar i es va fer gran, però com que era tan raro el pagès no el va arrencar ni per fer una amanida, ni per fer pa amb tomàquet,... i de tant madur que estava finalment va caure a terra.

Així va ser com de les seves llavors va sortir la tomaquera més bonica del món. Mentre creixia semblava com les seves companyes, però quan va florir, les seves flors eren de colors variats i tons suaus. Veient-la tan bonica, el pagès no va gosar arrencar-la i quen va començar a sortir els tomàquets va ser com una explosió de colors.

Hi havia tomàquèts verds, blaus, roses, grocs, blancs com el seu pare, liles i fins hi tot n’hi havia algun de ratllat o amb topets...

El pagès i la seva tomaquera es van fer famosos a tot el món. A la masia hi arribaven artistes, fotògrafs, biòlegs, animals de tot tipus i gent de tot el món per tal de veure aquell prodigi de la natura.

La tomaquera era feliç perquè podia compartir amb tot el món les seves diferències al mateix temps que ella podia conèixer la gran diversitat de persones i animals que hi a a la Terra.

I tot gràcies a ser diferent!!!


LA GENEROSITAT

Conte: L’ARBRE GENERÓS
Hi havia una vegada un nen que estimava molt un arbre i, cada vegada que anava a veure’l, li agafava unes quantes fulles i se’n feia corones per jugar al rei del bosc. Pujava pel seu tronc, es gronxava en les seves branques i se li menjava les pomes. També hi jugava a cuita-amagar. Quan ja estava cansat, s’asseia i s’adormia a la seva ombra. I el nen estimava l’arbre... L’estimava molt. I l’arbre era feliç.

Però el temps va anar passant i el noi es va fer gran...

I l’arbre, moltes vegades, se sentia sol. Aleshores, un dia, el noi el va anar a veure i l’arbre li va dir:
-Vine, noi, puja al meu tronc i gronxa’t en les meves branques, menja’t les meves pomes, juga sota la meva ombra i sigues ben feliç.
-Sóc massa gran per pujar-hi i jugar, digué el noi; Vull comprar coses i passar-m’ho bé, vull diners. Me’n pots donar tu, de diners?
- Tan sols tinc fulles i pomes. Agafa les meves pomes, noi, i vés-les a vendre a la ciutat. D’aquesta manera tindràs diners i seràs feliç.

Així doncs, el noi pujà dalt de l’arbre, li agafà les pomes i se les endugué. I l’arbre era feliç.

El noi va estar molt de temps sense visitar-lo... I l’arbre estava trist.
Llavors, un dia, el noi va tornar; l’arbre se’n va alegrar i li digué:
- Vine, noi, puja al meu tronc, gronxa’t en les meves branques i sigues feliç.
Estic massa ocupat per enfilar-me als arbres, digué el noi. Vull una llar que em guardi del fred, vull una dona i vull fills, i és clar, necessito una casa. Em pots donar una casa?
- No tinc casa, digué l’arbre. El bosc és la meva casa, però pots tallar les meves branques i fer-te’n una. Aleshores seràs feliç.

Així doncs, el noi va tallar-li les branques i se’n va anar a construir la seva casa. I l’arbre era feliç. El noi no hi va tornar durant molt de temps.

Un dia, tornà al bosc i l’arbre, tot xiuxiuejant, li digué:
- Vine, noi, i juga.
- Sóc massa gran i estic massa trist per jugar, va dir el noi. Vull una barca que se m’endugui ben lluny d’aquí. Em pots donar una barca?
- Talla el meu tronc i fes-ne una. Podràs navegar i això et ferà feliç.

Així, doncs, tallà el tronc, se’n feu una barca i se n’anà a navegar. I l’arbre era feliç... Però d’aquella manera, sabeu? I després de molt de temps, el noi va tornar al bosc.
- Ho sento, digué l’arbre; ja no em queda res per donar-te; ja no tinc pomes.
- Les meves dents són massa febles per menjar pomes, va dir el noi.
- Ja no tinc branques, va dir l’arbre; ja no t’hi pots gronxar.
- Sóc massa vell per gronxar-me en les branques, va dir el noi.
- Ja no tinc tronc, digué l’arbre; ja no pots pujar-hi.
- Estic massa cansat per pujar-hi, digué el noi.
- Ho sento, digué l’arbre; m’agradaria donar-te alguna cosa..., però no em queda res, tan sols una soca. Ho sento...
- No em calen massa coses ara, digué el noi; tan sols busco, ara, un lloc quiet per seure i reposar. Estic molt cansat.
- Bé, va dir l’arbre, redreçant-se tant com va poder; una soca vella és bona per seure i reposar una estona. Seu i reposa.

I el noi ho feu. I l’arbre fou feliç.

Shel Silverstein
Traducció de l’anglès: Xexco Boix


LA PAU

DIUEN QUE....

Hi havia una vegada un rei que va oferir un gran premi a aquell artista que pogués captar en una pintura la pau perfecta. Molts artistes ho van intentar.
El rei va observar i va admirar totes les pintures, però només n’hi havia dues que a ell realment li van agradar i va haver de triar entre elles.

La primera era un llac molt tranquil. Aquest llac era un mirall perfecte on es reflectien unes plàcides muntanyes que ho envoltaven. Sobre aquestes es trobava un cel molt blau amb tènues núvols blancs. Tots els qui van mirar aquesta pintura van pensar que aquesta reflectia la pau perfecta.

La segona pintura també tenia muntanyes. Però aquestes eren escabroses i descobertes. Sobre elles hi havia un cel furiós del qual queia un impetuós ruixat amb rajos i trons. Muntanya avall semblava retrunyir un escumós torrent d'aigua. Tot això no semblava gens pacífic.
Però quan el rei va observar atentament, va veure enmig del precipici un delicat arbust creixent en una esquerda de la roca. En aquest arbust hi havia un niu. Allí, enmig del rugir de la violenta caiguda d'aigua estava assegut plàcidament un ocellet en el mig del seu niu... la pau perfecta.
Quina creus que va ser la pintura guanyadora?
El Rei va triar la segona. Saps per què?
Perquè, explicava el rei: Pau no significa estar en un lloc sense sorolls, sense problemes, sense treball dur o sense dolor. Pau significa que, malgrat estar enmig de totes aquestes coses, romanguem calmats dins el nostre cor.

Aquest és el vertader significat de la pau.